Practicando el periodismo deportivo (o algo así)

Como ya sabéis, una sigue en esos mundos universitarios de Dios, luchando por obtener una segunda licenciatura (soy así de masoca, qué le voy a hacer), y en marzo se nos "propuso" como actividad "voluntaria" (¡ah, cuántos eufemismos contiene el vocabulario del profesor universitario!) la asistencia a este interesante congreso sobre periodismo, centrado en la realidad de la Comunitat Valenciana. Los vídeos de todas las ponencias están disponibles aquí, por si alguien está interesado. Yo os "propongo" (je, si no, para que venís) la lectura de la crónica que hice de la exposición a la que acudí, sobre, como no podía ser de otra manera, periodismo deportivo. Espero que os resulte interesante.

Crònica: Congrés Periodistes i Periodismes Valencians en Democràcia

L’esport com a excusa per un gran negoci

La taula sobre periodisme esportiu del Congrés de Periodistes i Periodismes Valencians en Democràcia ha reunit a algunes de les veues més destacades del panorama esportiu valencià. Paco Nadal, Vicente Furió, Paco Lloret i Jose Manuel Segarra han fet un repàs al periodisme esportiu de la Comunitat Valenciana de la mà de Alfonso Gil, moderador del debat, professor de la Universitat de València i redactor de l’Agència EFE, qui ha introduït a ja l’inici de la vesprada dos conceptes definitoris del periodisme esportiu actual: el poder cada vegada major de les empreses sobre els periodistes, que tenen cada vegada un marge inferior, i sobre el propi esport; i el que el mateix Gil anomena periodisme “post-esportiu”, en el que “el joc esdevé un pretext”, una excusa per a parlar de tot allò que es genera al seu voltant. Al llarg de la seua intervenció, Gil ha insistit en la mercantilització de l’esport i d’allò que l’envolta com un dels pilars bàsics per entendre el periodisme esportiu actual.

L’evolució d’un ofici

Un dels altres temes que ha ocupat lloc al llarg de la taula ha sigut el de l’evolució de l’ofici de periodista esportiu. Ja en la presentació, el mateix Alfonso Gil ha situat els inicis de la professió trenta anys enrere, als inicis de la Transició, com un periodisme de denúncia i amb Jose Mª García com a representant principal del gènere. La consolidació del periodisme esportiu s’assenta, segons Gil, amb els esdeveniments del Mundial de futbol de 1982 i els Jocs Olímpics de Barcelona, que també inicien un procés de “desfutbolització” de la informació esportiva, obrit-la a la resta d’esports. D’aquesta manera s’arriba als anys 90, on es produeix per a Gil el factor clau que determina el model actual: l’arribada de les televisions privades, on es multiplica la informació i s’exemplifica de manera molt il·lustrativa què és una indústria informativa, “on informar es converteix en entretindre i donar espectacle”. I és en aquest moment quan, en paraules del mateix Alfonso Gil, “l’entorn del que no és esportiu cobra un valor importantíssim”.

Mercantilisme, rigor i política

En la mateixa línia de les idees exposades per Alfonso Gil, Paco Nadal, locutor i presentador de RTVV, ha fet un repàs a la seua trajectòria de més de quaranta anys de treball en premsa, televisió i, com ell mateix ha destacat, ràdio, per aportar una visió evolutiva del periodisme esportiu valencià. Nadal ha destacat la progressiva mercantilització de l’esport des dels seus inicis, així com la marginació que pateixen la resta d’esports a banda del futbol en els medis de comunicació per raons de mercat o diversos interessos.

Paco Lloret, per la seua part, ha afirmat que “l’anècdota ha substituït al rigor”, sobretot en aquells mitjants de comunicació especialitzats en seguir a un determinat equip, que per a Lloret s’han convertit en autèntics mitjans sensacionalistes.

Els altres dos participants, José Manuel Segarra, director de Carrusel Deportivo Valenciano de la Cadena SER i Vicente Furió, exredactor de Las Provincias, han parlat sobre les relacions del món de l’esport amb la política. Segons Segarra, “la política utilitza l'esport com aparador o com escut”, encara que ell ha reconegut no haver rebut mai aquest tipus de pressions. Per la seua part, Vicente Furió ha qualificat d’habituals aquestes pressions, i ha assegurat que sempre “hi ha periodistes que es compren i es venen”.

Crònica escrita originalment el 6 d'abril de 2011

Periodisme Digital - Universitat de València